Corriente Marxista Internacional

El 16 i 17 de juny de 1998 les autoritats cubanes, en un intercanvi amb l’FBI, va lliurar una gran quantitat de material relacionat amb les activitats terroristes anticubanes realitzades en territori dels Estats Units, incloses 230 pàgines de documen El 16 i 17 de juny de 1998 les autoritats cubanes, en un intercanvi amb l’FBI, va lliurar una gran quantitat de material relacionat amb les activitats terroristes anticubanes realitzades en territori dels Estats Units, incloses 230 pàgines de documents, cinc vídeos de material gravat per cadenes de televisió nord-americanes sobre les activitats contra Cuba i vuit cintes d’àudio amb dues hores i quaranta minuts de converses entre terroristes centreamericans empresonats i els seus contactes a l’exterior.

Menys de dos mesos després, el 12 de setembre, l’FBI a primera hora del matí va realitzar unes agafades en les que va arrestar a cinc cubans a Miami. Estaven aquests relacionats en les activitats terroristes contra Cuba? Més aviat al contrari, eren agents cubans treballant infiltrats en els grups terroristes anticubans a Miami i també havien participat en la recopilació de la informació que es va passar a l’FBI.

Aquest va ser el principi d’un cas legal perllongat contra aquestes cinc persones ara conegudes com els “Cinc de Miami”. Es tracta d’un cas d’injustícia i manipulació política del sistema judicial i que demostra la hipocresia de la “guerra contra el terrorisme” de Bush. I probablement aquesta és la raó per la qual no apareix res sobre el cas als principals mitjans de comunicació.

Els Cinc de Miami, Gerardo Hernández Nordelo, Ramón Labañino Salazar, René González Sehwerert, Fernando González Llort i Antonio Guerrero Rodríguez, han rebut les sentències més llargues possibles pels “crims” dels que se’ls ha acusat. Gerardo Hernández ha estat condemnat a dues cadenes perpètues i 15 anys de presó. Altres dos, Antonio Guerrero i Ramón Labañino també han estat condemnats a cadena perpètua. René González i Fernando González han estat condemnats a 19 i 15 anys de presó.

Des del moment del seu arrest, els Cinc de Miami van ser sotmesos a un tracte extremadament dur. Després de 15 dies al Centre de Detenció Federal de Miami, van ser traslladats al Special House Unit, més conegut com “el forat”, a cel·les aïllades de 15 per 7 peus. Aquestes cel·les són emprades per als criminals molt perillosos, generalment acusats d’assassinat i segons les lleis, els presoners no poden passar allí més de 60 dies. Dos dels Cinc de Miami, Gerardo Hernández i Ramón Labañino han estat allí durant 17 mesos.

De què se’ls va acusar als Cinc de Miami? Hi ha varis càrrecs menors, inclòs actuar com agents d’un govern estranger sense ser registrats per les autoritats nord-americanes (el que han admès els cinc), però els dos principals càrrecs dels tres pels quals han estat condemnats a cadenes perpètues estan relacionats amb l’espionatge i l’assassinat.

Des del principi, els mitjans de comunicació locals parlaven d’un grup perillós d’espies cubans que havien posat en perill la seguretat nacional dels EUA. Però en els set mesos llargs del judici (que el converteix en un dels casos judicials més llargs de la història dels EUA), el fiscal no va poder presentar ni una sola prova que recolzés aquesta acusació. Els advocats defensors van dur a declarar a oficials de l’armada nord-americana, actius i retirats, a alts funcionaris de la intel·ligència dels Estats Units i altres, tots van testificar que després de mirar les proves creien que els cinc acusats no havien vist cap material classificat.

Inclús el fiscal del cas va deixar clar en la seva declaració inicial al jurat que “arrestàrem a aquests 5 homes i confiscàrem 20.000 pàgines de documents dels seus ordinadors, però senyores i senyors, d’aquestes 20.000 pàgines no podem presentar ni una sola pàgina d’informació classificada”. Com no podia presentar ni una sola prova de l’acusació d’espionatge, el fiscal va decidir acusar-los de “conspiració per a espiar”. La conspiració és un terme molt vague i difícil de demostrar. Això significa que els cinc estaven junts i van decidir anar a espiar. Com pot algú demostrar això? I inclús si existissin proves (que no és el cas), no és normal que tres d’ells rebessin la més gran de les condemnes possibles que es poden rebre per espionatge (cadena perpètua) només per “conspirar” per a espiar!

La segona acusació per la qual ha rebut Gerardo Hernández la segona cadena perpètua és conspirar per a cometre assassinat. Va ser acusat d’estar implicat en l’aterrament de dos avions Cessna prop de la costa de l’Havana per MIG cubans el febrer de 1996. La història es remunta al 1995 quan es va arribar a un acord entre les autoritats cubanes i les dels Estats Units per regular la política de migració entre els dos països. Va ser en aquella època quan l’organització anticubana amb base a Miami “Hermanos al Rescate” va començar a realitzar les seves activitats terroristes contra Cuba. Durant els vint mesos que van dur a l’aterrament dels dos avions, van realitzar 25 vols no autoritzats sobre l’espai aeri cubà. Què va fer el govern cubà? En cada un dels casos va realitzar una queixa diplomàtica formal per aquesta violació de l’espai aeri del seu país. No van rebre resposta.

Al gener del 1996 les autoritats cubanes van convidar a Cuba a l’almirall Carroll de l’armada nord-americana i li van expressar, perquè no quedés cap dubte, que la seva paciència s’havia esgotat i que no tolerarien més violacions de la seva sobirania nacional, particularment des que els va arribar la informació que els Hermanos al Rescate estaven llestos per armar aquests avions. Carroll va tornar als EUA i va informar al Pentàgon i al Departament d’Estat que els cubans eren molt seriosos en les seves amenaces. Richard Nuccio, en aquell moment assessor del president Clinton, va testificar en el judici i va dir que estava molt preocupat per l’ostentació pública (davant les càmeres de televisió) que feia el líder dels Hermanos al Rescate, José Basulto, sobre els seus vols il·legals a Cuba.

El 24 de febrer aquests tres avions Cessna, un pilotat pel propi José Basulto, van abandonar la base de Florida i es van dirigir a Cuba. El personal de la base aèria els van avisar que era molt perillós volar sobre l’espai aeri cubà. Les autoritats cubanes van ser avisades amb antelació. Va ser Gerardo Hernández qui les va avisar? No, va ser l’Agència Federal d’Aviació dels EUA la que va advertir als cubans que els avions estaven en camí. Als avions se’ls va avisar per ràdio que estaven entrant en una àrea militar restringida. No van fer cas de les advertències. La força aèria cubana va enviar dos caces MIG i després d’ignorar un cop més els avisos van derrocar els dos avions. José Basulto va aconseguir escapar. El govern cubà diu que quan van ser derrocats els avions aquests estaven il·legalment dintre del seu espai aeri, mentre que el govern dels Estats Units diu que estaven a 4 milles fora dels límits.

Algú es podria preguntar: quina és la relació entre Gerardo Hernández i aquest cas? Se l’ha trobat culpable de conspirar per cometre un assassinat. La “prova” presentada és un telegrama a Gerardo, que estava infiltrat a Hermanos del Rescate, en el qual li deien que no volés en aquesta data. Aquesta prova és molt feble, particularment per a una acusació tan seriosa com aquesta. No demostra que Gerardo sabés que anaven a atacar els avions, no demostra que ell fes alguna cosa a veure amb l’atac. Tot el que ell feia era informar de les activitats de l’organització terrorista que estava operant des del territori dels Estats Units. A més a més, la informació sobre que els avions sortien i arribaven al sud de Florida és de domini públic.

Per últim, en el fons es tracta de si un país sobirà com Cuba té el dret o no a defensar el seu espai aeri. Per a un govern com el dels EUA que insisteix en la immunitat del seu personal armat que treballa a l’estranger, és un cas flagrant de doble raser en acusar d’assassinat a un govern que està defensant el seu propi territori contra els terroristes que arriben des dels EUA. L’acusació contra Gerardo de conspiració és tan dèbil que en un moviment sense precedents, decidits a arribar fins al final, van intentar canviar l’assassinat per homicidi. Però tant el tribunal com el Tribunal d’apel·lació van rebutjar la petició perquè tot el judici s’havia basat en l’acusació original.

Un judici just a Miami?

Clarament les proves contra els cinc eren massa dèbils, però el jurat després d’una breu deliberació els van trobar culpables. Això només es pot explicar perquè el judici se celebrés a Miami. Des del principi la defensa va demanar que el judici es traslladés fora de Miami. És ben conegut que les xarxes mafioses dels rabiosos exiliats cubans dominen la ciutat. És molt difícil tenir un judici just i un jurat que no sigui intimidat en aquesta ciutat.

A més a més el judici es va celebrar en les mateixes dates que el polèmic cas d’Elián González, el nen cubà retingut a Miami per alguns familiars en contra dels desitjos del seu pare. Els exiliats cubans van organitzar manifestacions i aldarulls violents durant aquells dies, tota la ciutat estava immersa en una atmosfera d’histèria anticubana. Com un judici a cinc “perillosos agents cubans”, un d’ells acusat de participar en l’assassinat d’exiliats cubans, es pot celebrar en aquest clima i ser un judici just?

Inclús el govern nord-americà va reconèixer en un altre cas un any després que un cas relacionat amb Cuba no es pot tractar amb justícia a Miami. El govern dels Estats Units ha estat acusat de discriminació injusta a un empleat mexicà del Servei d’Immigració que deia haver estat acomiadat pel seu suport a la màfia anticubana en el cas d’Elián González. En aquest cas, que només té una relació indirecta amb Cuba, el govern va defensar que no podria jutjar-lo justament a Miami i va demanar el trasllat del judici. La petició va ser concedida. Però en el cas dels Cinc de Miami, que està directament vinculat a Cuba i als reaccionaris exiliats cubans que dominen la ciutat, la petició va ser rebutjada.

El govern dels EUA també va emprar altres trucs legals per aconseguir la condemna dels cinc. Per exemple, va fer servir la Llei de Protecció d’Informació Confidencial per no fer públiques les 20.000 pàgines de documents requisades als cinc. Durant mesos, ni els acusats ni els advocats van tenir accés a aquests documents, cap contenia informació sensible per a la defensa nacional dels EUA o, com reconeixia la fiscalia, informació classificada. A la defensa no se li va permetre utilitzar l’argument d’”estat de necessitat” contra l’acusació d’actuar com a agents no inscrits. Això significa que no pots saltar-te la llei per servir a una bona causa. En aquest cas, la defensa va al·legar que es van infiltrar en aquests grups terroristes per salvar vides i propietats.

Finalment, també està la qüestió del dur tracte que van rebre i estan rebent els cinc a la presó, particularment en relació a les visites dels seus familiars. Olga Salanueva, la dona de René, i Adriana Pérez, la dona de Gerardo, no han pogut veure els seus homes des que estan a la presó! Com és possible això? Tan senzill com que no els concedeixen el visat per entrar als EUA. El servei d’immigració dels Estats Units van dir que no podien al·legar raons humanitàries en la concessió dels visats perquè eren una “amenaça per a la seguretat nacional dels Estats Units”. Aquesta mesura venjativa va en contra de les pròpies lleis penals i la Constitució dels EUA. Els seus fills creixen sense que se’ls permeti veure els seus pares. Els drets de visita s’apliquen inclús als assassins més perillosos, perquè no se’ls permet als Cinc de Miami que són clarament víctimes innocents d’un cas d’empresonament polític?

El llarg braç de la màfia anticubana a Miami

Les implicacions d’aquest cas van més enllà si un es pren la molèstia de seguir els antecedents d’algunes de les persones implicades. Per exemple, prenem a Héctor Pesquera, agent especial a càrrec de l’agència regional de l’FBI a Miami i responsable de l’arrest dels cinc. Quins són els seus antecedents? Va esdevenir una figura destacada quan va estar implicat en la investigació que va dur a l’arrest de quatre cubans a Miami el 1997. La guàrdia costera nord-americana les va arrestar a l’octubre d’aquell any quan va agafar un iot a aigües de Puerto Rico. Van trobar set caixes de munició, uniformes militars, dos rifles d’assalt i altre equipament militar. Un dels detinguts, Ángel Alfonso Alemán, ràpidament va declarar que estava al comandament i que la seva missió era assassinar a Castro durant la seva visita a Isla Margarita a Veneçuela.

Héctor Pesquera, l’agent de l’FBI a càrrec del cas, va prometre dur a terme la investigació però va afegir que “podria haver implicacions de política exterior” i que en aquest cas ell “no descartava res”. La investigació aviat va dur a la Fundación Nacional Cubano Americana (FNCA), l’organització més important dels exiliats cubans reaccionaris, amb estrets vincles amb els partits republicà i demòcrata dels EUA. El propietari d’un dels rifles era Francisco Hernández, president de la FNCA i el líder contrarevolucionari més important. El propietari del iot era un membre del Comitè Executiu de la FNCA. El membre del grup a càrrec de les comunicacions també era un activista coneguda de la FNCA. Un dels acusats, que estava en llibertat condicional, va ser arrestat de nou per la DEA (agència antidroga nord-americana) acusat d’entrar en el país més de 350 kilograms de cocaïna.

Tots els acusats van negar la seva culpabilitat, amb l’excepció d’Alfonso que va intentar eludir l’acusació dient que estava molt ben relacionat i va ensenyar fotografies seves amb el president Clinton, amb el senador Torricelli (demòcrata i el segon receptor més gran de diner cubà americà a les campanyes electorals nord-americanes), amb l’ara difunt líder dels exiliats cubans, Jorge Mas Canosa, etc. El seu advocat, que és també cosí de l’agent investigador de l’FBI Héctor Pesquera, inclús va arribar a dir que si la CIA havia intentat assassinar moltes vegades a Castro, com podien imputar-li ara un crim per intentar fer el mateix!

La màfia cubana va llençar tot el seu pes en aquest cas i, finalment, els acusats van ser alliberats. Els jutges, els acusats, i inclús el mateix agent especial Pesquera, tots van celebrar el resultat amb una festa (aquests elements sempre són molt “pietosos”).

Com si fos una recompensa per haver fracassat en l’objectiu d’aconseguir proves suficients contra els acusats, l’agent especial Mosquera va ser enviat a Miami i nomenat Agent Especial a càrrec del sud de Florida.

A penes dotze dies després, els Cinc de Miami van ser arrestats. Va ser la primera vegada que es trencava una “xarxa d’espies cubans” en territoris nord-americà des de la revolució cubana. Pesquera ràpidament es va atribuir tot el mèrit de l’operació, malgrat que duia menys de dues setmanes! El cas dels Cinc de Miami va ser clarament dissenyat per satisfer la FNCA, amb la qual Pesquera manté bones relacions, malgrat que algunes de les seves figures més destacades han estat (en certa mesura) “investigades” per ell mateix en relació amb activitats terroristes.

Hem de recordar que George W. Bush va dir que “ajudar i allotjar terroristes” està al mateix nivell que cometre actes terroristes. Però sembla que aquesta regla només s’aplica als terroristes “dolents”, no als que estan del costat de Washington i que en algunes ocasions fan la mateixa feina bruta de la Casa Blanca. Per no esmentar la influència política enorme que la FNCA té a Florida, l’estat governat per Jeb, el germà de Bush, i en el qual Bush “va guanyar” la presidència.

Les accions dels terroristes anticubans (amb un petit ajut de la CIA)

Una altra història que val la pena contar és la d’Orlando Bosch, la persona les activitats de la qual havia de vigilar Fernando González, un dels Cinc de Miami. Bosch va deixar Cuba el 1960 i se’n va anar als EUA. La seva primera activitat terrorista va ser el 1968 quan va estar implicat en l’enviament d’un paquet bomba a l’Havana. En aquell any va ser responsable de més de quaranta atemptats terroristes. A finals d’aquell any va ser arrestat a Miami, jutjat i declarat culpable de l’atac a un vaixell polonès i condemnat a deu anys de presó. El 1974, en llibertat condicional, va fugir dels EUA i va seguir amb les seves activitats terroristes. Va confessar haver participat en atemptats amb bombes a Miami, Nova York, Veneçuela, Panamà, Mèxic i Argentina.

A l’octubre del 1976 va ser arrestat a Veneçuela relacionat amb l’atemptat terrorista contra un avió civil cubà en el que van morir 73 persones, homes, dones i nens. Va ser el primer atemptat del món contra un avió civil. Després de passar onze anys a les presons veneçolanes, es va demostrar que havia estat associat amb els altres dos homes acusats d’homicidi en el mateix cas, finalment va ser alliberat. El 1987 va tornar a Miami i va ser arrestat pel servei d’immigració. Van començar els tràmits per a la seva deportació.

Però la pressió política enorme exercida per la màfia cubana i els seus socis van aconseguir el seu alliberament. Una figura destacada en aquesta campanya va ser la senadora Ileana Ros-Lehtinen (republicana i la més gran receptora de diner cubà americà a les campanyes electorals nord-americanes). Entre els implicats estaven Jeb Bush, el germà de George W. Bush, que aleshores era el director de la campanya electoral d’Ileana. Finalment George Bush pare va concedir l’alliberament d’aquest conegut i convicte terrorista, i a més li va atorgar el permís de residència permanent als EUA.

Un altre dels implicats amb Bosch en l’atemptat contra les línies aèries cubanes el 1976 era Luis Posada Carriles. Aquest va fugir de Cuba el 1959 després d’haver estat un agent policial durant la dictadura de Fulgencio Batista. Gran part de la seva vida la va dedicar a un objectiu: l’assassinat de Castro, treballant per a la CIA i, d’acord amb la seva confessió en una entrevista que va aparèixer al The New York Times el 1998, per a Jorge Mas Canosa, el responsable anterior de la FNCA.

Quan Bosch i Posada van ser arrestats per les autoritats veneçolanes, la màfia cubana a Miami va recollir els 50.000 dòlars necessaris per subornar les autoritats i el van deixar en llibertat. Després es va unir al tinent coronel Oliver North, qui li va donar una feina agradable a la CIA en l’organització de la Contra, la banda d’assassins contrarevolucionaris destinats a sabotejar la revolució sandinista nicaragüenca als anys vuitanta. Després d’acabar amb aquesta “campanya”, a mitjans dels anys noranta va concentrar la seva atenció en una campanya de bombes contra instal·lacions a Cuba i que van provocar la mort d’un turista italià innocent.

El 17 de novembre de 2000 Posada i altres tres destacats membres de la màfia cubana, amb estrets vincles amb els líders de la FNCA, van ser arrestats a Panamà acusats de participar en un complot per assassinar Fidel Castro durant la seva visita a aquest país per assistir a una cimera regional. A l’abril de 2004 van ser jutjats i declarats culpables d’amenaçar la seguretat pública i falsificar documents. Al veredicte de l’acusació no es va esmentar el complot per a assassinar a Fidel Castro. Però el 26 d’agost de 2004, els quatre van rebre el perdó de la presidenta sortint de Panamà, Mireya Moscoso, just sis dies abans que lliurés el poder al president electe Martín Torrijos.

La decisió va arribar poc després de la visita de Colin Powell a Panamà. Posada se’n va anar a Hondures i els altres tres, tots terroristes convictes, van tornar a Miami on van rebre una afectuosa benvinguda per part de la màfia anticubana, no és sorprenent que les autoritats d’immigració dels Estats Units ho permetessin. Els tres han realitzat activitats terroristes en territori nord-americà. Un d’ells, Guillermo Novo, va ser acusat de participar en la col·locació d’un cotxe bomba que va assassinar a l’antic ministre d’exteriors xilè, Orlando Letelier, el 1978 a Washington. Per cert, els altres dos acusats de col·locar el cotxe bomba contra Letelier van ser alliberats pel president Bush en contra dels avisos tant de l’FBI com de l’INS.

És prou clar que el govern cubà havia pres mesures per evitar atacs terroristes d’aquests grups perquè les autoritats nord-americanes no només no fan res per impedir-ho sinó que a més a més tanquen els ulls o col·laboren amb ells. Aquests atemptats terroristes a Cuba (la majoria contra objectius civils, com la campanya de bombes contra hotels i centres turísitcs) des del 1959 han provocat 2.478 morts i 2.099 incapacitats per a sempre.

Llibertat per als Cinc de Miami!

El cas dels Cinc de Miami està clarament relacionat amb el dret d’un país sobirà a defensar-se contra les accions terroristes d’un país veí que les acull i que no mou un sol dit per aturar aquestes accions. El cas deixa al descobert la hipocresia de la classe dominant nord-americana quan pretén encapçalar una guerra contra el terrorisme. També destapa el paper important que juga a la política nord-americana la reaccionària màfia anticubana de Miami, tant en el partit republicà com en el demòcrata. És per tant un cas obertament polític i la classe dominant nord-americana i els seus mitjans de comunicació no estan interessats en publicar-lo perquè destaparia detalls molt perjudicials per a ells.

Els socialistes de tot el món hem d’exigir que es respectin els drets humans per als Cinc de Miami (començant amb el dret de visites), que el judici, que ara està sotmès a una apel·lació legal, sigui revisat i es desenvolupi en unes condicions justes amb plens drets legals, i finalment, que els Cinc de Miami, l’únic crim dels quals és lluitar contra els terroristes reaccionaris de la màfia anticubana de Miami, siguin alliberats. Però això no es pot fer simplement des d’un punt de vista legal. En un cas polític cal lluitar amb mètodes polítics. Les organitzacions del moviment obrer i progressista dels EUA han de conèixer el cas i adoptar una posició clara.

L’escàndol del cas dels Cinc de Miami demostra completament la hipocresia cínica del govern Bush en la seva guerra contra el terrorisme. A l’igual que en l’escàndol encara més bàrbar del camp de concentració de la badia de Guantánamo, ha deixat al descobert la falsedat de les seves crides a la democràcia, al comportament civilitzat i al compliment de la llei. Això ha de ser condemnat davant el tribunal de l’opinió pública mundial.

El moviment obrer ha d’investigar els vincles entre els terroristes anticubans a Miami i l’aparat de l’estat nord-americà, els seus serveis de seguretat, el sistema legal, etc. Aquesta és una qüestió crucial que el moviment obrer i els progressistes dels Estats Units han de considerar d’alta prioritat. Els mateixos mètodes bruts que fa servir la classe dominant dels Estats Units contra els governs i moviments progressistes d’arreu del món són emprats a casa també –i ho seran- contra els treballadors nord-americans i les seves organitzacions.

El “crim” real de Cuba des del punt de vista de la classe dominant és que serveix d’exemple de com, a través de l’expropiació de la classe capitalista, es pot proporcionar gratuïtament coses com una educació superior i sanitat de qualitat. I aquest és un exemple molt perillós per als treballadors i camperols a la resta d’Amèrica Llatina, però inclús per als treballadors als EUA, milions dels quals no tenen dret a cures mèdiques i són exclosos de l’educació superior. Els socialistes i els activistes sindicals de tot el món han de condemnar les accions de l’imperialisme dels Estats Units, que constitueixen una amenaça seriosa per als drets democràtics dels treballadors a tot arreu.

Llibertat per als Cinc de Miami!

Lluitem per la defensa dels drets democràtics!

A baix amb l’imperialisme!


Nueva página

Para mantenerse al día con nuestras actualizaciones, por favor visite nuestra nueva página en luchadeclases.org