Imprimir
Zapatero, al míting celebrat a Barakaldo, va ratificar l’èxit de l’”alto el foc permanent” declarat per ETA el 22 de març i va anunciar l’inici de converses amb l’organització armada, insistint en que es prendrà “el temps necessari (...) que asseguri Zapatero, al míting celebrat a Barakaldo, va ratificar l’èxit de l’”alto el foc permanent” declarat per ETA el 22 de març i va anunciar l’inici de converses amb l’organització armada, insistint en que es prendrà “el temps necessari (...) que asseguri que mai es tornarà a veure la violència”. El diari El País del 22 de maig esmenta mesures com l’apropament de presos d’ETA i la seva posterior excarceració, la legalització de l’esquerra abertzale, la renegociació de l’Estatut de Gernika i que els bascos “decidiran el seu futur”.

Com era previsible, la reacció visceral del PP parlant de xantatge i mil coses més no s’ha fet esperar. L’increment de la polarització social que ha introduït la dreta es reflecteix en les enquestes del CIS, que revelen molt escepticisme en aquest procés i un escàs impacte en la intenció de vot. I és que, més enllà de les paraules, no es veuen canvis en la política repressiva de l’aparell judicial i dels governs central i basc.

Pràcticament cada setmana es produeixen fets com els sumaris contra Otegi i altres dirigents de Batasuna, les extradicions de presos, el macrosumari 18/98, la repressió dels actes de Segi i les detencions practicades per la policia basca al servei del PNB. Són accions en la línia que defensa el PP i en absolut transmeten la sensació que el nomenat problema basc estigui en vies de solució.

El PP reprèn el fil

L’element que està introduint més dificultats al procés és l’actitud d’un sector de l’aparell de l’Estat i de la burgesia, representada pel PP i la seva línia ultradretana. La seva prioritat és un fracàs del PSOE i la recuperació del govern en les properes eleccions. Després d’un breu període de torbament, posterior a l’anunci de la treva, el PP sembla haver reprès amb un entusiasme redoblat l’espanyolisme més reaccionari com a línia mestra de la seva actuació política. Altres factors que compliquen la situació és la recerca del PNB d’un espai propi, defensant els interessos particulars de la burgesia basca i, per descomptat, les limitacions del programa socialdemòcrata dels dirigents del PSOE, en el qual la defensa del dret a l’autodeterminació i una política enèrgica de depuració d’elements feixistes i reaccionaris en l’aparell de l’Estat brillen per la seva absència. Així, ni les bravates reaccionàries del PP ni la demagògia democràtica del PNB tenen una merescuda respost

a des de l’esquerra.

Els marxistes defensem el dret d’autodeterminació de les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol: Euskal Herria, Galícia i Catalunya, com un element clau per assolir la unió voluntària de la classe treballadora per lluitar pel socialisme. Defensar el dret a la independència no implica ser independentistes. La independència sota el capitalisme no resol ni un sol dels problemes de les masses, com estem veient al Timor després de quatre anys d’independència formal i com veurem en un futur no molt llunyà a Montenegro, després que més del 55% votés a favor de la secessió de Sèrbia.

Montenegro i Euskal Herria

Per a la direcció de l’esquerra abertzale i per als líders d’Izquierda Unida el dret d’autodeterminació és un dret “innat” dels pobles que els Estats espanyol, francès i la Unió Europea simplement haurien de reconèixer. El marxisme explica, per contra, que a la societat actual no hi ha cap dret, ni moral absoluta per sobre de la lluita de classes. La burgesia utilitza el dret d’autodeterminació quan li convé als seus interessos de classe i res més.

A les dues darreres dècades, la crisi de l’estalinisme i el capitalisme; l’atur massiu, l’augment de la pobresa ha generat tendències centrífugues en un país rere l’altre.

La desintegració de Iugoslàvia va ser un acte monstruós promogut per l’imperialisme alemany i les seves ambicions d’expansió cap a l’Est. Aquest procés va provocar l’extermini i la neteja ètnica, amb milers de morts. Ha estat un gran pas enrere que, lluny de resoldre els problemes socials, els ha agreujat. Des del punt de vista de la “sobirania nacional” aquests petits Estats capitalistes són molt més manejables per l’imperialisme que mai. La desintegració de Iugoslàvia va ser la forma que va prendre la substitució de l’economia planificada per l’economia de mercat.

A diferència de l’Est, a l’Europa occidental les relacions capitalistes de producció existeixen des de fa dècades. Per a la burgesia espanyola la independència d’Euskal Herria representaria la pèrdua de mercats. La UE tampoc li dóna suport, per por al desenvolupament de tendències centrífugues en altres Estats que la burgesia tracta d’evitar. No és cap casualitat que actualment Alemanya estigui augmentant el poder del govern central enfront dels länder com Baviera, Saxònia, etc.

D’altra banda, l’esperança que la Unió Europea en un futur dilueixi els actuals Estats progressivament per instaurar un autèntic federalisme està saltant a trossos a mida que la crisi orgànica del capitalisme accentua les contradiccions cada cop més. El sorgiment d’un nomenat nacionalisme econòmic reflectit en el control ferreny del sector energètic per part de cada Estat, el no a la Constitució Europea, i les tensions entre els diferents països de la UE per diferents motius revelen que només sota el socialisme es pot aconseguir una autèntica unió i la solució definitiva de la qüestió nacional a l’Estat espanyol, a Europa i als Balcans.

Dret a l’autodeterminació i fronteres nacionals

L’auge del moviment obrer a l’Amèrica Llatina, a França i altres països d’Europa espanta a la burgesia, que retalla els drets democràtics i incrementa la repressió. A l’Estat espanyol la lluita contra ha estat l’excusa perfecta per implementar lleis repressives, per això, al deixar d’atemptar ETA la repressió no cedeix i l’aparell de l’Estat es resisteix a retirar la Llei de Partits, legalitzar l’esquerra abertzale i promoure la llibertat de manifestació, d’expressió, etc. Ben al contrari. Els joves que lluiten per una vivenda digna són apallissats a Madrid i la mateixa sort tenen els treballadors del metall i altres. Les lleis repressives són utilitzades contra e conjunt del moviment i els elements més combatius.

Els marxistes no defensem el dret d’autodeterminació per aixecar noves fronteres sinó per trencar les que ja hi ha, per unir la classe treballadora per sobre de fronteres nacionals per transformar la societat. La lluita pels drets democràtics de les nacionalitats històriques com el dret d’autodeterminació d’Euskal Herria, Galícia i Catalunya és una lluita de tota la classe treballadora pels nostres propis drets a tot l’Estat. És una lluita contra el centralisme burgès i contra el sistema en el seu conjunt, que només pot anar de la mà de la lluita pel socialisme i per instaurar una economia planificada per part de la classe treballadora.

A l’Amèrica Llatina, una Federació socialista de Cuba, Veneçuela i Bolívia representaria un salt de gegant per satisfer les necessitats socials i estendre’s al conjunt del continent transformant la situació a escala internacional. A Europa viatgem en el mateix tren, encara que anem alguns vagons més enrere.